El rugir del Tom Waits més genuí

CRÍTICA * Tom Waits, Auditori del Fòrum – BCN (15-7-08)

Segones parts mai han estat bones, resa la dita. Una dita que Tom Waits es va encarregar de destrossar el passat dimarts en el seu segon concert a l’Auditori del Fòrum de Barcelona dins del seu ‘Glitter and Doom Tour’. El ‘lleó de Califòrnia’ va sortir a l’escenari amb prop de mitja hora de retard, sense importar-li gaire les crítiques del primer dia per haver fet esperar els seus incondicionals. Escenari sobri i farcit d’instruments, fons amb altaveus de tot tipus, cortines tipus music hall, il·luminació fregant la perfecció, una petita estrada per al geni d’on sortia pols cada cop que hi clavava enèrgicament el peu i un auditori de nou ple a vessar amb 3.100 persones força ansioses.
Tom Waits va engegar la seva peculiar manera d’entendre i fer música de la mateixa manera que ho havia fet la nit anterior. ‘Lucinda’, ‘Way down in the hole’ i ‘Falling down’ van encetar un repertori que a partir d’aquest moment ja es va veure seriosament modificat. El repàs a la seva extensa discografia va ser molt semblant, substituïnt-ne cançons per altres del mateix àlbum. Però tot plegat, per reafirmar-se un cop més en el seu concepte musical, aquesta espècie de fusió on es pot trobar blues, soul, folk i rock, la màgia dels sons del circ, poesia esfereïdora, balades per a dies de pluja… Tot això degudament embolcat per una veu gutural i fosca, que t’envaeix fins arribar al fetge. Que si ja impressiona enregistrada, és capaç d’adquirir una dimensió encara més colpidora en directe. És l’autèntic rugir d’un lleó.
Acompanyat per una banda de músics excepcionals –amb un dels seus fills a la bateria i un altre, més esporàdic, a la percussió i el clarinet-, de hits en va tocar ben pocs. Va acceptar peticions del públic, per a un cop escoltades, assegurar que mai en fa cas. Va aturar un parell de temes només començats perquè el so no li feia el pes. ‘I a un altre, que en tinc un munt’. Així és Tom Waits, un tipus genuí, esquerp però simpàtic al mateix temps quan explica les seves històries surrealistes de detalls magnificats, de moviments espasmòdics i un aspecte que fan més evident que mai la teoria de l’evolució de Darwin.
No va haver-hi moments àlgids, perquè tot el concert va resultar d’una intensitat aclaparadora: ‘Make it rain’, amb una pluja final de confetti daurat; ‘Innocent when you dream’, amb la participació del públic a petició de Waits assegut al piano; els bucòlics sons asiàtics de ‘Singapore’; o la picada d’ull als 70’ amb ‘Invitation to the blues’. Tant se val, la maquinària Tom Waits va quedar ben palesa, com en els dos bisos finals, ‘Rain Dogs’ i ‘Dirt in the ground’, amb els que va donar per acabat un concert que va durar més de dues hores. Com a salutació final, i després d’assegurar que Barcelona era ‘collonuda’, encaixades de mans amb fans de la primera fila. Segur que no ho obliden. La resta, tampoc. Torna quan vulguis, Tom.

Documentació

Crítiques de Jordi Bianciotto a El Periódico de Catalunya

14 juliol


15 juliol


Blog ‘Eyeballkid’ sobre Tom Waits

Eyeballkid