El rugir del Tom Waits més genuí

CRÍTICA * Tom Waits, Auditori del Fòrum – BCN (15-7-08)

Segones parts mai han estat bones, resa la dita. Una dita que Tom Waits es va encarregar de destrossar el passat dimarts en el seu segon concert a l’Auditori del Fòrum de Barcelona dins del seu ‘Glitter and Doom Tour’. El ‘lleó de Califòrnia’ va sortir a l’escenari amb prop de mitja hora de retard, sense importar-li gaire les crítiques del primer dia per haver fet esperar els seus incondicionals. Escenari sobri i farcit d’instruments, fons amb altaveus de tot tipus, cortines tipus music hall, il·luminació fregant la perfecció, una petita estrada per al geni d’on sortia pols cada cop que hi clavava enèrgicament el peu i un auditori de nou ple a vessar amb 3.100 persones força ansioses.
Tom Waits va engegar la seva peculiar manera d’entendre i fer música de la mateixa manera que ho havia fet la nit anterior. ‘Lucinda’, ‘Way down in the hole’ i ‘Falling down’ van encetar un repertori que a partir d’aquest moment ja es va veure seriosament modificat. El repàs a la seva extensa discografia va ser molt semblant, substituïnt-ne cançons per altres del mateix àlbum. Però tot plegat, per reafirmar-se un cop més en el seu concepte musical, aquesta espècie de fusió on es pot trobar blues, soul, folk i rock, la màgia dels sons del circ, poesia esfereïdora, balades per a dies de pluja… Tot això degudament embolcat per una veu gutural i fosca, que t’envaeix fins arribar al fetge. Que si ja impressiona enregistrada, és capaç d’adquirir una dimensió encara més colpidora en directe. És l’autèntic rugir d’un lleó.
Acompanyat per una banda de músics excepcionals –amb un dels seus fills a la bateria i un altre, més esporàdic, a la percussió i el clarinet-, de hits en va tocar ben pocs. Va acceptar peticions del públic, per a un cop escoltades, assegurar que mai en fa cas. Va aturar un parell de temes només començats perquè el so no li feia el pes. ‘I a un altre, que en tinc un munt’. Així és Tom Waits, un tipus genuí, esquerp però simpàtic al mateix temps quan explica les seves històries surrealistes de detalls magnificats, de moviments espasmòdics i un aspecte que fan més evident que mai la teoria de l’evolució de Darwin.
No va haver-hi moments àlgids, perquè tot el concert va resultar d’una intensitat aclaparadora: ‘Make it rain’, amb una pluja final de confetti daurat; ‘Innocent when you dream’, amb la participació del públic a petició de Waits assegut al piano; els bucòlics sons asiàtics de ‘Singapore’; o la picada d’ull als 70’ amb ‘Invitation to the blues’. Tant se val, la maquinària Tom Waits va quedar ben palesa, com en els dos bisos finals, ‘Rain Dogs’ i ‘Dirt in the ground’, amb els que va donar per acabat un concert que va durar més de dues hores. Com a salutació final, i després d’assegurar que Barcelona era ‘collonuda’, encaixades de mans amb fans de la primera fila. Segur que no ho obliden. La resta, tampoc. Torna quan vulguis, Tom.

Documentació

Crítiques de Jordi Bianciotto a El Periódico de Catalunya

14 juliol


15 juliol


Blog ‘Eyeballkid’ sobre Tom Waits

Eyeballkid

El Boss s'apropa

'El fenomen Springsteen: parlen els fans catalans'

L'arribada del Boss a casa nostra, per enèsima vegada, ja escalfa motors. Tres perioistes catalans, que es van conèixer a la facultat, presentaran el dimecres 18 de juny al FNAC-Triangle de Plaça Catalunya, BCN, a les 19.30 h., el llibre 'El fenomen Springsteen: parlen els fans catalans'. Jordi Bianciotto, Mar Cortès i Josep Antoni Vilar, fans incondicionals del de Freehold (New Jersey), han fet un llibre de fans per a fans. Un llibre que si t'agrada el Boss, si és algú a la teva vida, no pots para de llegir fins a acabar. I a més, hi coincideixes en la majoria de les opinions, tot i que algunes les expressaries d'una altra manera o hi posaries la teva cançó.

Són fans de l'Springsteen, però no són malalts caça-autògrafs. Són malalts del Boss, però no necis: per què BCN és la més especial? Això es posa en dubte com a mínim. Objectiu i molt barceloní en el recull d'opinions (per a tots els gustos i colors, amb més gràcia i diplomàcia que no pas contundència), 'El fenomen Springsteen: parlen els fans catalans' és un apassionant repàs al carisma d'Springsteen i molt especialment la seva relació amb Barcelona i els que es consideren seguidors seus. 

Quin seguidor del Boss no s'ha deixat un munt de diners per veure'l (diga-li entrades, diga-li desplaçament); no ha fet bogeries pròpies de teenagers (corrent per BCN a la recerca d'entrades per veure'l al Tivoli perquè es va anunciar per ràdio el lloc on es posaven a la venda... en aquell mateix moment!!!); no ha criticat la Patti Scialfa fent-la responsable del suposat distanciament del Boss l'E Street Band; no ha assegurat que ha escoltat una cançó seva en un moment determinat i gairebé l'ha salvat la vida del bon rotllo que li ha donat; no l'ha defensat a mort com a noi de amb consciència de classe (que la tindrà, però d'obrer o proletariat gens de gens)... i així un llarg etcètera. Potser 'dibuixant' un Bruce més com a un li agrada veure'l que no pas el 'real'. Ben pocs en saben moltes lletres, el punt fort d'Springsteen, perquè reconeguem el nostre problema amb l'anglès... 

I tot això aquest llibre és capaç de destilar-ho, amb subtilesa i objectivitat.  A l'estil més semblant al reality televisiu, els autors escriuen ben poc. El mèrit és en l'elecció i en l'edició de 'talls' entre tantes i tantes opinions. I com els enganxen. Fins i tot el Bruce 'fliparia' (o fliparà) llegint-lo i copçant, plana a plana, quantes emocions és capaç de generar. 

Per últim, 'm'ha semblat' llegir a algun lloc el tema de perquè és en català, i no en castellà, i si es farà en castellà, i etc etc. Només dir-lis que perquè no li demanen al Boss, doncs, que canti en castellà, per exemple? Ja n'hi ha prou.

'El fenomen Springsteen: parlen els fans catalans'

Editorial Ara llibres. Barcelona, 2008. Pàgines: 148. ISBN: 978-84-92406-66-1. Preu: 16,95 €

Puto gafeoak?

Desde que este individuo, por calificarlo de alguna manera, visitó l'estadi, el Barça de fúmbol no ha vuelto a levantar cabeza. Cubatas sus jugadores, un montón, y otras cositas, pero al parecer el susodicho llegó para hacer realidad algo que ya nos cantaban los amigos de Osasuna: el Barça es más que un club, es un puticlub. Nene, preséntate a presi, ke triunfas!!! jjajajjajaja